Mira si han corregut terres: «Els parlars valencians» (4 anys després)
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Els parlars valencians ha aconseguit l’èxit que molts estudiosos voldrien assolir: l’acolliment entusiasta tant entre els especialistes com entre el públic massiu. A tall d’exemple, el 2017, abans que es publicara, l'estudi va rebre el premi Joan Coromines de Lexicografia i Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans, i posteriorment, el novembre de 2019, El Tempir va guardonar els autors amb el VII Premi El Tempir en la categoria Sud per l'obra. Alguns dels mapes que annexa ja havien tingut més de dos mil comparticions i diversos milers d’interaccions en xarxes socials el gener del 2018. A més, tot i que és un llibre eminentment tècnic, va ser el més venut en termes absoluts en la 5a edició de la Plaça del Llibre de València, per davant, per exemple, de best-sellers i de volums d’escriptors mediàtics. L’èxit de vendes va fer que en pocs mesos s’exhauriren dues reimpressions i se'n fera una segona edició revisada, que s’ha esgotat en l’extensa ronda de presentacions al llarg de la geografia valenciana. Els parlars valencians ja va per la 3a edició actualitzada i augmentada i les presentacions han seguit dos anys després, només interrompudes per la pandèmia.
@carlessellop i Vicent Beltran són els guardonats als #VIIPremisElTempir amb el premi #País per la seu obra "Els parlars valencians". Pocs premis em semblen tant encertats. Felicitats pic.twitter.com/rcrVP9RR0e
— Daniel Betoret ? (@danielbetoret) November 9, 2019
Trajectòria
Vicent Beltran i Carles Segura són dialectòlegs i professors a la Universitat d’Alacant. Fa més de 20 anys que van publicar els seus primers llibres sobre aquesta disciplina: abans de 2017 ja havien estudiat la pràctica totalitat de pobles situats al sud de l’Alcoià i de la Marina Alta; a més del Carxe i de Torís i la Vall dels Alcalans, a la Ribera Alta, entre altres.
Els parlars valencians, per tant, suposa la culminació, de moment, de la investigació dels dos professors, que per a aquest treball han realitzat enquestes en vora 200 pobles de la part del País Valencià que encara no havien estudiat. Les enquestes pròpies són la primera matèria a partir de la qual han elaborat l’estudi que, òbviament, també aprofita la bibliografia existent, una part de la qual, per cert, produïda sota la seua tutela, ja que han dirigit els estudis doctorals d’una nova fornada de dialectòlegs.
Èxit
No podem valorar Els parlars valencians només pels exemplars venuts o pel ressò en xarxes socials d’alguns dels 57 mapes annexats al final del volum, que no són més que un resum gràfic, fàcilment copsable d’una sola mirada, d’alguns dels continguts dels centenars de pàgines precedents.
Si ens fixem en el contingut, el volum és ben mereixedor dels mèrits que ha aconseguit: Els parlars valencians marca un abans i un després en el coneixement disponible sobre el valencià tradicional dels nostres pobles, ja que l’amplia de forma molt substancial. Aquest volum incorpora dades nombrosíssimes sobre un territori vast, amb una xarxa densa de punts enquestats, com els atles lingüístics (Atles Lingüístic del Domini Català, Atlas Lingüístico de la Península Ibérica), les analitza i sistematitza amb exhaustivitat, com fan les monografies dialectals locals o comarcals; i fa una descripció extensa de cada dialecte valencià que multiplica exponencialment la dels estudis sobre el conjunt de la llengua (Dialectologia catalana, Els parlars catalans...). A tall d’exemple, els mapes són els primers en la nostra llengua amb tanta precisió sobre un territori tan ampli.
L’objecte d’estudi
Els estudis de dialectologia clàssics se solen centrar en el parlar col·loquial de la generació de més edat, concretament en una tria de subjectes poc influïts per l’estàndard, per altres llengües o per la varietat lingüística d’uns altres pobles.El resultat sol ser localment molt uniforme, irrepetible,un estat de la llengua que s’ha configurat al llarg dels segles en cada poble o en cada grup de pobles segons factors com els moviments de població, les barreres geogràfiques, els llaços més o menys estrets amb unes altres localitats, etc. Aquest estat dialectal rebut (i ben diferent del de les generacions més jóvens) és el que arreplega i analitza Els parlars valencians.
Parts del llibre
L’estudi s’organitza en quatre grans parts. La primera fa una descripció dels parlars des d’una perspectiva històrica. Destaca la importància del català i l’aragonés en la configuració inicial de la llengua pròpia parlada entre el Sénia i el Segura; la influència de la varietat de les illes Balears en les comarques que envolten el cap de la Nau, provocada per la repoblació del segle XVII; la petjada deixada pel castellà, sobretot en els tres-cents últims anys i també en les localitats de frontera, de nord a sud del País Valencià. Aquestes darreres reben una atenció especial en l'estudi, que mostra com coincideixen variants fonètiques, morfològiques i lèxiques en tota la frontera amb el castellà, des de l’Alta Ribagorça fins a Guardamar. També hi tenen un espai les comarques castellanoparlants i la influència que hi ha exercit el valencià.
La segona part fa una descripció lingüística tradicional dels dialectes (valencià tortosí, septentrional, central ―el que solem anomenar col·loquialment apitjat―, meridional i alacantí). Els parlars valencians es fixa l’objectiu de descriure el català parlat en el País Valencià, tot i que aquest no forma una varietat dialectal per se: el que en dialectologia anomenem català occidental es divideix en tres varietats (nord-occidental, tortosí i valencià); la part septentrional del País Valencià presenta les característiques del tortosí, que té continuïtat més enllà del riu Sénia, mentre que la resta de parlars tenen els trets del dialecte anomenat valencià. Per tant, el fet d’haver circumscrit l’estudi a l’àmbit administratiu valencià no respon al raons lingüístiques, com bé expliquen els autors:
«des del punt de vista dialectal, no hi ha cap tret que opose amb precisió el parlar de la primera comarca administrativament catalana, el Montsià, amb el del Baix Maestrat, la primera administrativament valenciana».
En canvi, són nombroses les diferències que separen, per exemple, Canet lo Roig i la Jana, Almassora i Borriana, Peníscola i Alcalà de Xivert. En altres paraules:
«la divisió dialectal no entén del tot de qüestions polítiques i, doncs, no estableix fronteres amb la resta de territoris on es parla català […]. No hi ha cap paraula, cap so, cap morfema o cap construcció que siguen només valencians i que alhora abracen tot el valencià».
La tercera part és una descripció dels parlars valencians des del punt de vista fonètic, morfològic i lèxic. Si en el segon apartat es fa una descripció acurada i separada de cada dialecte, en aquest altre bloc s’estudien les realitzacions de diversos fenòmens lingüístics conjuntament a tot el País: així s’observen millor les coincidències, unes capricioses, unes altres condicionades per factors diversos, entre les comarques més septentrionals i les més meridionals, entre les zones frontereres amb el castellà, entre dos dialectes veïns, etc. Qui no en tinga prou amb els 57 mapes que formen l’annex, la quarta part del llibre, en aquest apartat trobarà la distribució geogràfica detallada de diversos fenòmens fonètics, morfològics i d’un centenar de mots no mapificats que poden presentar dues realitzacions (llima/ llimó), tres (roig/ vermell/ encarnat), quatre (nuc, nyuc, nugo, nus),vint-i-tres (noms de les ‘cosquerelles’) o entre 40 i 60 (‘dit menuell’, ‘parotet’ o ‘pit-roig’).
Aquesta riquesa i varietat geogràfica és pròpia de totes les llengües: en això no som cap excepció. La necessitat d’una varietat estàndard per a contexts formals o supradialectals no lleva que coneguem, valorem i mantenim les varietats col·loquials que hem heretat de les generacions anteriors en les situacions locals, informals, familiars, etc. El coneixement de les varietats dialectals servirà, a més, per utilitzar un estàndard més ajustat i genuí.
Els autors es plantegen la necessitat de combatre alguns prejudicis: els que ja hem vist (basats en el poc valor de les variants col·loquials heretades o en la divisió de la llengua per criteris administratius i polítics) i la falta d’autoestima d’alguns valencians amb la seua llengua, siga perquè no la transmeten a les generacions següents, perquè no la fan servir amb desconeguts o perquè la fan servir per a crear conflictes estèrils. Davant aquesta realitat esperen, amb aquest volum, ajudar a:
«conéixer-nos millor com a poble, a través de la nostra manera de parlar català i contribuir així a omplir la injecció d’amor propi que tot poble necessita per a traure cap i progressar sense renunciar al que és».
Que així siga.