L’apocalipsi i els càmping-gas
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
L'altre dia comentava amb estudiants una notícia que em va fer certa gràcia. Segons publicava un diari valencià, sembla que comença a haver-hi desabastiment de càmping-gas perquè la gent s'està preparant per la gran apagada. Em pregunte quants d'eixos foguers portàtils cal comprar per provocar que s'esgoten en una tenda. Sospite que pocs. No crec que en un any normal se'n venguen molts i menys en tardor. Sense dubte la notícia acabarà per provocar el fet que narra. I que rode la roda. I el tràfic a internet.
Té gràcia que el col·lapse del capitalisme i els seus senyals es convertisca en una font de notícies clicbait. Supose que haver patit el confinament que patírem i una pandèmia mundial ens ha instal·lat en un cert estat d'ànim apocalíptic. Si això va passar, una gran apagada pot passar també en qualsevol moment i cal tindre un càmping-gas a mà, no sé si per pegar-li volta i volta a dos trossos de carn embolicats en plàstic comprats a un gran supermercat.
Tinc l'edat suficient per recordar que ma mare sempre tenia a casa una bona provisió d'espelmes i ciris per quan se n'anava la llum. I, en efecte, passava. Jo ho feia també fa anys. No sé en quin moment vaig perdre el costum d'estar segur de tindre'n. O siga, que d'alguna manera puc entendre que el difícil és que no hi haja mai apagades, que ens hem acostumat a considerar-les improbables. La foscor, però, roman a fora, i sembla disposada a recordar-nos el seu poder en qualsevol moment.
També recorde que abans molts atifells domèstics no eren elèctrics. Ara tot en moltes cases ho és: el calfador, les estufes i els foguers, de vitroceràmica o de la incòmoda inducció, amb la qual cosa la nostra dependència és total. Si tornen les apagades en efecte veurem interrompuda de manera absoluta la nostra vida. I això sense comptar la caiguda de les xarxes i les comunicacions.
De tota manera el perill d'eixes notícies, de la banalització d'eixa possibilitat, és que si arriba Nadal i no patim la gran apagada, la notícia haurà quedat com una falsa alarma i els mitjans fabricants de notícies sensacionalistes estaran agitant qualsevol nou espantall, i tema oblidat. I aleshores, qualsevol dia, quan no ens ho esperem, arribarà de veres, la gan apagada i el desabastiment.
No soc gens partidari de les actituds apocalíptiques. Crec que poden caure en una mena de complaença en la profecia i en la destrucció que s'esgota en ella mateixa i que condueix, a més, al fatalisme. Però que la cosa és seriosa és de veres, i no ve d'ara precisament. Quant de temps podrà resistir el planeta el nostre persistent consum de matèries primeres moltes d'elles irreemplaçables? Quant de temps podrà resistir l'atmosfera la quantitat de brutícia gasosa que li llancem?
De tota manera jo plantejaria la resposta més bé en termes positius. El consum de proximitat és una resposta adient que, a més, manté el circuit econòmic dels productors locals. La racionalització de la demanda elèctrica també, és clar. I la durada de la vida útil dels béns de consum també. I moltes d'eixes coses depenen dels consumidors i de les consumidores.
Però crec que precisament eixes urgències ens han de permetre reactivar elements importants de l'agenda clàssica de l'esquerra. Potser serà que no només no estaven desfasats sinó tot el contrari, que tenen molt de futur, que són més vigents que mai. De res val que nosaltres reduïm, per posar un exemple, l'ús de l'aire condicionat, si els rics globals es dediquen a fer viatges per l'espai per gust i per mostrar com són de rics. De res val que nosaltres ens proposem allargar la vida útil dels objectes, si continuen dissenyats i fabricats per tindre precisament una curta vida útil. De res val que nosaltres reciclem els plàstics si es continua fent servir una quantitat absolutament irreciclable de plàstic perfectament evitable. De res val que nosaltres reduïm l'ús del nostre cotxe particular (malgrat la manifesta voluntat en contra de RENFE, tot s'ha de dir) si es produeix una absurda ampliació del port per motius especulatius i per afavorir el negoci d'uns pocs.
Si només nosaltres fem el que cal fer, no servirà de res, i a més les desigualtats continuaran creixent. Els rics continuaran lluint amb impudor el seu dret a contaminar, el seu privilegi de contaminar i consumir desmesuradament. Per això la qüestió no és com va d'existències de càmping gas la tenda del barri. La qüestió és que el problema és gran i real i que uns són més responsables que els altres. Exigir responsabilitat a les grans empreses, exigir responsabilitat als rics, reduir per tant les desigualtats i lluitar per la justícia social és també una manera de salvar el planeta, d'evitar l'apocalipsi.
Que no ens enganyen. L'esquerra, els seus valors, els seus objectius, no són una cosa del passat. Potser és el moment de deixar arrere la nostàlgia i creure's que els objectius de l'esquerra són el futur. Més encara, que per a una gran quantitat de persones en tot el planeta, el futur serà d'esquerres o no serà.