Les falles, els fusters i la unió dels valencians
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Allà pels volts de març de 1964, Joan Fuster estava al centre mateix de l'huracà. No feia molt de temps que l'havien cremat en efígie en concloure la cavalcada del ninot. La raó, uns paràgrafs crítics i desmitificadors descontextualitzats del seu llibre El País Valenciano de la sèrie que l'editorial Destino estava dedicant a diferents regions. A partir d'ahí, amb una campanya interessada, de traïdor cap amunt, mal valencià i el que es convertiria en el repertori habitual. Hi havia sense dubte per darrere zels i també algun candidat desairat a haver escrit el llibre i a l'abellidor contracte que implicava. Xicotetes misèries d'aquell camp cultural que al remat portaren a una mena d'assaig general del qual seria anys a venir, poc més de deu, l'anomenada batalla de València.
Eixe any l'editorial de la revista fallera Pensat i Fet portava per títol «Les falles, els fusters i la unió dels valencians», amb un joc de paraules dels que li agradaven al seu director, Ricard Sanmartín. Començava, com molts articles d'aquella època, amb un elogi que podria semblar rutinari a la festa de les falles, però que al remat resultava no ser-ho: «poques vegades l'home [i la dona, afegiríem hui] de la nostra terra es veu unit per un unànime sentiment col·lectiu com en ocasió de la festa de les falles, que ha esdevingut la festa major no sols de la ciutat de València, sinó també de molts pobles del País Valencià».
Uns paràgrafs més tard, després d'haver descrit aquest «sentiment comunitari», aventurava una hipòtesi que explicaria aquest fet: «Possiblement aquesta demostració comunitària siga conseqüència natural de l'origen gremial de la festa, més enlairat encara per la influència que sobre els agremiats pogués exercir la mateixa terminologia de l'ofici, que tota ella és una invitació constant a la unitat, transmesa al llarg dels segles, car no parla sinó d'ensambladures, encoladures i empiuladures, i on es repeteixen a bastament cada dia els verbs ajuntar, emparellar, acoblar, encaixar, aplegar, embeure, calafatar i tot un seguici de locucions verbals totes elles amb una mateixa significació d'unitat, de reunió, d'agermanament».
I aleshores, de manera genial, conclou: »No fora mal que tal sentiment d'unitat s'estengués a tota altra manifestació ciutadana i que cada moment de la nostra vida estigués presidit per aquell potencial comunitari, necessari a tota obra duradora: agermanant els nostres esforços, ajuntant-nos tots els qui tenim el denominador comú de valencians, acoblant-nos entusiàsticament en l'obra del retrobament de la nostra espiritualitat, ben calafatats perquè no es produesca cap fissura, embeguts de la seriosa responsabilitat del moment i llençant al foc de les falles tot allò que ens separa, tot allò que és motiu de disconformitat i tota discussió pueril sobre coses intranscendents (qüestions de noms, moltes vegades) que ens puga conduir a la dissociació, a la fracció entre valencians».
No es podia dir més clar ni d'una manera més elegant. Així era Ricard Sanmartín, qui va entendre el que tenien les falles de cultura nacional popular, que va sostindre al llarg de la seua vida la flama de la revista Pensat i Fet a banda d'altres publicacions i iniciatives culturals des del seu obrador d'orfebreria del carrer Tapineria. No va ser aquesta l'única vegada que va mostrar la seua lucidesa. Al llarg de les pàgines de la revista durant els anys del franquisme es pot sentir la seua voluntat de fer xarxa, de construir ponts, de fer que no s'apagués la llum, que els fills i les filles de la morta viva, per dir-ho amb l'expressió de Constantí Llombart, feren front comú, que no es perdera la llengua escrita ni el lligam entre la literatura en valencià i el seu públic.
Tanmateix, quan no va poder més, la revista va deixar d'aparéixer. En publicar el darrer número, el de 1972, Ricard Sanmartín tenia 83 anys. El vell valencianisme semblava acabar en una via morta, entre un valencianisme nou que semblava ignorar les falles i la cultura popular del Cap i casal, i l'espanyolisme provincià més barroer que hegemonitzaria el valencianisme sentimental i la fosca consciència. Que ja no hi hagués número del Pensat i Fet el 1973, que no hi hagués relleu generacional, és realment una tragèdia per a la cultura valenciana i explica moltes coses.
Fa un parell de setmanes vaig parlar d'això, del Pensat i Fet i la tasca de Ricard Sanmartín al congrés a la Universidad de Alcalà sobre la literatura sota el franquisme. I he pensat contar-vos-ho hui amb un xicotet exemple de la saviesa d'aquell gran home. Sense dubte la seua memòria és hui necessària: model, exemple i punt fonamental d'una genealogia possible del valencianisme.