Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Ja vaig explicar fa uns mesos en aquesta mateixa secció que no acabava de veure clar unes falles de cinc dies a setembre. Deia aleshores que entenia que calia tancar el cicle inconclús de 2020, però que per a això probablement no calia ni una ofrena ni menys encara repartiments de premis diversos. Pensava -i continue pensant- que per tancar el cicle no feien falta cinc dies, i que d'alguna manera tot estava sotmés als interessos de les grans falles, de les que fan caixa i quadren pressupostos sobredimensionats durant les setmanes falleres mitjançant els espònsors i la instal·lació de xurreries i paradetes diverses a les seues demarcacions.

Una vegada passades les falles de setembre, encara que continue pensant el mateix, em quede amb l'alegria d'haver retrobat la xicoteta comunitat que és la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, al barri del Carme de la ciutat de València i amb l'emoció d'haver cremat per fi les falles de 2020. Dos anys i mig després, 30 mesos, el foc ha tornat a la placeta i sentim que hem eixit d'aquesta interminable suspensió de la cronologia. Ara podem pensar, amb prudència però amb una mínima confiança, que el 2022 rebrem la primavera com fa segles que ho fem els valencians i les valencianes, amb una falla en cada cantó.

I és que sobretot, aquests temps excepcionals que estem vivint fan encara més valuós el que de més valuós té la festa de les falles: la ritualitat densa del pas cíclic del temps i la sociabilitat popular, la persistència d'aquestes xicotetes comunitats que fan la nostra ciutat més humana, més amable i més habitable.

Per això, i encara que, com tots desitgem, anem tornant a una certa normalitat i, com a mínim, restablim la cronologia i la duració i freqüència dels cicles, cal no perdre de vista el que és vertaderament important. Des de dins de la festa, potser cal redimensionar-la una mica, per fer-la més sostenible, per reduir la dependència dels espònsors i de la turistificació. Les xurreries i les mojiteries silvestres no tenen res a veure amb les falles. És més, les desperfilen en fer-les equivaldre a qualsevol esdeveniment de masses i generen unes incomoditats que també patim els fallers i falleres i, per descomptat, la resta de la societat. L'objectiu de les falles no pot ser atraure turisme. Si les falles tenen sentit i encant és perquè són una celebració de la comunitat, d'una xarxa de comunitats populars que s'estén per tot arreu i que, malgrat que molta gent encara no sàpia o no vulga veure-ho, és diversa i plural, cada vegada més tan diversa com la societat valenciana.

Però també, des de fora de la festa, especialment la gent que se sent valenciana, cal anar abandonant definitivament estereotips rutinaris ancorats en el passat. No pot ser que cada vegada que algú troba una falla mal escrita, o un exemple d'humor ultradretà -que n'hi ha, és clar- pose el crit en el cel i pretenga fer equivaldre això a la totalitat del col·lectiu. Perquè no és de veres, i perquè no és just amb la moltíssima gent, fallers, falleres, artistes, que no fan eixes coses i que contribueixen amb la seua presència i la seua acció a fer de les falles una festa plural i diversa: culturalment, ideològicament, estèticament. Personalment, conec bé eixa situació tan anòmala de ser mirat amb recel per una part del món faller, però a la mateixa vegada ser menystingut de manera indiferenciada en tant que faller per la colla d'antifallers rutinaris -ho diré aquesta vegada també: senyorets, desclassats i/o desarrelats- que pensen que al País Valencià per a anar de diví i de cultureta n'hi ha prou amb malparlar de les falles.