Agermana’t: Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

En un país tan centralista com ho és de fet Espanya, sembla que la culminació de qualsevol carrera política de «províncies» siga arribar a ministre del govern central. I en el cas dels i de les procedents de les «províncies llevantines» és especialment consagrador per poc habitual. De president ni parlem. Crec que només el blasquista Ricard Samper va arribar a ser-ho en els anys de la Segona República. De fet, ni tindre ministres és massa habitual. Una bona part dels qui ho han aconseguit han sigut nascuts per ací però ben jovenets trasplantats a la capital del regne i seu de la cort i amb una perspectiva absolutament madrilenya, a l’estil de Fernando Abril Martorell, el maquiavèl·lic pare del blaverisme o de la seua utilització per la UCD per entrebancar l’autonomia valenciana, o del recentment defenestrat José Manuel Rodrigues Uribes, amb certa tendència al secessionisme lingüístic i que fins i tot havia adquirit a Madrid la incapacitat absoluta de pronunciar «Miquel» com a paraula aguda.

A més, encara que no és fenomen només valencià, en el cas dels polítics indígenes que aconsegueixen fer carrera a la cort, crec que per aquelles terres es veu com a mèrit afegit que deixen de banda qualsevol vel·leïtat «provincial». Com menys se’ls note que venen de terres anòmales i perifèriques, millor. I, per descomptat, que ni se’ls acudisca dir una paraula més forta que l'altra -ni a qualsevol volum en realitat- per defensar el finançament just en els consells de ministres, ni menys encara implementar des del ministeri que els haja correspost qualsevol política d’inversions que puga afavorir el més mínim els interessos de la seua terra d’origen, no per favoritisme, sinó per un mínim sentit de la justícia.

El cas de José Luis Ábalos és especialment significatiu. És de veres que la seua especialitat no eren els transports ni la mobilitat sostenible, sinó les intrigues polítiques al si del partit. U pensa que en realitat va ser agraciat amb aquest ministeri com li podia haver tocat qualsevol altre com a premi als serveis prestats a la causa sanchista en els temps de l’ostracisme i la marginalitat, però, ja posats, una vegada arribat al càrrec haguera pogut fer alguna coseta a banda d’anunciar reformes faraòniques de l’estació de Chamartín i de dur l’AVE a Barajas. Per exemple, fer polítiques per millorar els serveis de rodalies en general i els de València en particular, cuidar les línies de l’Espanya rural en lloc de tancar-les o acometre infraestructures pendents i molt necessàries com el ferrocarril entre Gandia i Dénia. Ben al contrari, pot dir —malgrat els seus tuits grandiloqüents de comiat— que quan va arribar es va trobar unes rodalies valencianes molt degradades i que en anar-se’n les ha deixat encara pitjor. Té mèrit.

Ara, Pedro Sánchez, en una jugada digna de Joc de Trons, s’ha carregat amb una sola ganivetada mestra els seus lloctinents en l’ascens, supose que per afermar el seu poder i un cert perfil cabdillista al si del partit aprofitant la liquidació de les darreres hosts susanistes. I, ves per on, José Luis Ábalos, el conseller àulic que el va acompanyar en l’èpica remuntada, ha sigut un dels defenestrats. Tanta intriga per a açò. El cas és que en el nou teixit d’aliances d’aquest Pedro Sánchez omnímode, l’eixida d’Àbalos ha vingut acompanyada per l’entrada de Diana Morant, alcaldessa de Gandia. I he de dir que me n’alegre, perquè sense dubte eixim guanyant en el canvi. I veient la rabieta d’Arturo Torró, encara me n’he alegrat més.

Diana ha demostrat durant aquestos sis anys que és una política extremadament hàbil i intel·ligent i que és capaç de teixir aliances. Sota el seu govern, Gandia ha deixat enrere l’aire de corrupció fastigosa i coenta i la fallida econòmica que havia deixat com a herència l’esmentat Torró. Ja ningú se’n recorda de Gandia shore i, encara que es podria haver anat molt més lluny en la redefinició de la marca turística, cal dir que molts madrilenys han descobert els darrers anys que a Gandia, a banda de Cocoloco, hi havia, entre altres coses, l’espectacular Palau dels Borja. I això a més ho ha fet treballant braç a braç amb la gent de Compromís més Gandia Unida de manera molt lleial per a com se les gasta habitualment el PSOE.

Em va fer molta gràcia que en les primeres informacions, quan els mitjans de Madrid anaven desesperats buscant perfils de l’absolutament desconeguda per a ells alcaldessa de Gandia —i no serà perquè no es prodigava en Fitur— s’incloïa la referència al fet que no és madrilenyòfoba. Alguna cosa hem millorat els valencians i valencianes si en arribar una gandiana al govern de l’estat els mitjans estatals han de deixar clar que no és madrilenyòfoba: és senyal que ja no som percebuts, o almenys no només, com a provincians complaents. Però també em va preocupar una mica. Espere que Diana Morant ho faça molt bé en la seua gestió, que serà una bona notícia per a tots i per a totes. Però també espere que no se'n passe tractant de sobreactuar la seua absència de madrilenyofòbia i acabe practicant la madrilenyofília, que de ministres valencians madrilenyòfils i centralistes ja n’hem tingut prou.