No dissenyeu les places!

per Joaquim Iborra

Tribuna

No dissenyeu les places!
No dissenyeu les places!

Fa poc vaig publicar ací un article sobre els condicionants del trànsit rodat de cara al futur disseny de la plaça de l'Ajuntament de València («La plaça de l’Ajuntament de València no serà (del tot) per als vianants»). Avui parlaré del disseny. Ben mirat, aquesta és una qüestió secundària. Perquè la plaça, en realitat, ja està dissenyada, tot i que insistim a debatre el seu futur «disseny», durant anys i panys, sense decidir-nos a usar-la: a usar-la d’una altra manera. Va ser, crec, el primer Ajuntament de la transició política, després de la mort de Franco, que va eliminar l’aparcament central. Això semblava ser el preludi d’altres canvis. Però han passat quaranta anys, amb governs municipals d’esquerra i de dreta, i ningú no ha anat més enllà. Des d’aleshores, la recent conversió parcial en zona per a vianants és la primera transformació significativa de la plaça, i amb un cost econòmic notòriament baix, cosa que és d’agrair. El que vindrà després, si hi arriba, serà el «disseny». A pesar que serà molt més car, no afectarà sensiblement el resultat, perquè les decisions principals —la del trànsit rodat, sobretot— ja han estat preses. Eren les premisses del procés participatiu previ que va impulsar l’Ajuntament, procés d’altra banda impecable, on aquestes qüestions no estaven en qüestió.

Ara, doncs, haurem de parlar de bancs, fanals, paviments, pèrgoles, papereres, testos per a vegetació, parterres... i una infinitat d’elements urbans que els arquitectes instal·lem amb art i perícia (en els espais que queden, és clar, una vegada descomptades les calçades per a la circulació rodada). Parlarem de «disseny urbà», expressió amb què hem acabat per referir-nos exclusivament a allò que anomenem genèricament mobiliari urbà.

El mobiliari urbà és certament molt important. Per exemple, els bancs: serveixen per seure. En canvi, hi ha altres elements de mobiliari urbà que són superflus. Per exemple, els dibuixos en el paviment, o els enormes testos per a allotjar arbrets llastimosos. O bé tenen un cost de manteniment injustificable. Però no ens barallarem pel mobiliari urbà. En tot cas, per una tendència que considere nefasta: la d’omplir els espais amb tota classe d'andròmines. L’encertada decisió de guanyar uns centenars de metres quadrats davant de la porta est de l'església de sant Agustí ha estat revocada, en part, per una acumulació de testos i bancs deixats caure compulsivament, com si teméssem l’horror vacui que resulta de l’eliminació dels cotxes. Curiosament, només s’ha salvat l’espai de l’antiga calçada, curosament delimitat i preservat, com si l’enyoràssem. L’espai és un bé escàs i cal alliberar-lo d’obstacles i deixar-lo respirar. Moltes de les places europees que admirem quan fem turisme són espais desmoblats, a vegades completament desmoblats. Però els itineraris a València, en carrers i places, estan plens d’entrebancs, estretaments i incomoditats.

Tot i això, cal reconèixer que el mobiliari urbà és necessari i útil. Fins i tot si és superflu, també pot ser agradable o contribuir a la percepció d’un espai, a condició de no abusar-ne. Però amb mobiliari, i aquesta és la qüestió on volia anar a parar, no és possible dissenyar una plaça. I és que allò que caracteritza de manera determinant un espai urbà no és el mobiliari urbà o els dibuixos en el paviment. En primer lloc, hi ha la forma i dimensió de l'espai. La plaça de l'Ajuntament té una planta aproximadament triangular i és veritablement molt gran: el costat més llarg mesura més de 370 metres, el més curt, més de 130; i ocupa una superfície d’uns 28.000 metres quadrats. En són molts. No som conscients de les dimensions de la plaça, perquè no n’hem tingut mai una percepció global. Sempre l’hem recorreguda pel perímetre, arrambats a la paret, o l’hem travessada pendents d’un semàfor. Comparativament, és tan gran com la Praça do Comércio i molt més que la Alexanderplatz o que la Piazza San Marco, o que Trafalgar Square. Per tal d’estimular l’orgull local, ací en teniu un comparatiu. També hi ha la topografia. A vegades, la topografia és clau en la caracterització d’una plaça, com és el cas de la Piazza del Campo de Siena. La plaça de l’Ajuntament fa baixada de nord a sud i d’oest a est. Entre la cantonada amb l’avinguda Maria Cristina i la del carrer de les Barques (el punt més baix de la plaça) hi ha un desnivell d’uns 70 cm. Per alguna cosa s’anomenava antigament Baixada de Sant Francesc.

Però, sobretot, una plaça —o un carrer— és l’arquitectura que la delimita. Reconeixem un carrer o una plaça pels seus edificis. Malament quan ens hi hem de fixar en una botiga o en una tanca publicitària per orientar-nos: vol dir que els edificis són anodins i despersonalitzats. Ja podem «dissenyar» a fons un espai urbà: és impossible contradir l'arquitectura que el volta, per a bé o per a mal. Situeu-vos al bell mig de la plaça del Mercat. Avui és possible, ahir no. Situeu-vos en aquell punt on, si mireu cap al nord-est, veureu la façana de la Llotja; si us gireu cap a ponent, la façana posterior de Sant Joan; i, cap al sud, el Mercat Central. Què més podeu demanar-ne? Tres edificis de categoria. Què més necessita aquest espai? No res. Simplement, deixeu-me passejar-hi pel mig. Quan jo estudiava, tenia molta anomenada entre els arquitectes el disseny de la plaça dels Països Catalans de Barcelona, aleshores inaugurada de feia poc. Piñón i Viaplana, els autors, intentaren caracteritzar un espai completament desfigurat i amorf amb unes pèrgoles de gran altura. La intenció era bona. Però els edificis eren els que eren i no era culpa dels arquitectes si no els podien canviar. En eixir de l’estació de Sants —una altra cosa són les fotografies, més agraïdes—, fa una certa angúnia comprovar la impotència del «disseny» per a canviar un espai urbà. Són els edificis els que «dissenyen» una plaça: la seua altura, les façanes, si té porxos a sota o no, les finestres grans o petites, els materials i la qualitat amb què estan construïts, etc. I, és clar, el seu grau de conservació. Per això, apreciem un canvi significatiu en els carrers de la ciutat quan es reparen els edificis. L’arquitectura de la plaça de l’Ajuntament ens pot agradar més o menys —vull dir, poc o gens— però és la que és. És millor conformar-nos-hi que no pretendre creure que la plaça serà una altra plaça quan la «dissenyem». Sempre serà la plaça de l’Ajuntament i encara, potser, hi descobrirem algunes virtuts i tot. Hi ha, també, la història, que fa canviar la percepció que tenim d'un espai. Tampoc el «disseny» no pot canviar la història, ni pot transformar la vida comercial o residencial del seu entorn. Tot això queda fora de l’abast del «disseny» estricte d’un espai urbà.

La plaça de l'ajuntament, ho repetesc, està ja dissenyada, o quasi dissenyada del tot. El futur disseny urbà hi ajudarà, sens dubte, a favor o en contra d’una certa idea sobre el seu ús. Això sí, queden decisions importants, molt importants, que el condicionaran. Del trànsit rodat ja en vàrem parlar. I no és el moment ara de discutir la política urbana, particularment la que afecta el centre històric. Però queda almenys una decisió important a prendre: la vegetació; més concretament, els arbres. Perquè podem canviar de lloc els bancs o les papereres, posar-ne més o llevar-ne, d’un dia per l’altre. També les plantes. Els arbres, no. Perquè parlem d’arbres, no d’arbustos o arbrets en testos. Els arbres tenen molts inconvenients: embruten el terra, les arrels fan malbé les canonades i els fonaments dels edificis, les branques poden caure quan fa vent, acullen autèntiques plagues d’ocells... Des de sempre, els llauradors han odiat els arbres, amb raó. Si no donen fruit, és millor talar-los. Això sí, fan ombra. I nosaltres, ciutadans de les ciutats meridionals, necessitem ombra. La plaça de l’Ajuntament, oberta al sud de bat a bat, necessita ombra. Sembla que han previst plantar-hi arbres. Ara bé, quan jo parle d’ombra, parle d’ombra de veritat. No la que fa una palmera escagarransida. S'hi n'han plantat moltíssimes. Ja anaven bé a la idea de «mediterraneïtat» (de la costa africana del Mediterrani, més aviat que no de l’europea).

A favor dels arbres, s’ha argumentat que la vegetació acosta les ciutats a la natura. Però això és fals. Un espai és urbà en la mesura que no és natural. Fins i tot els grans parcs, on la vegetació és prolixa, han de tenir necessàriament un caràcter urbà. Tampoc no és vàlida la justificació de la vegetació en la ciutat com a «pulmó verd». O deixarà de ser vàlida aviat. Perquè la contaminació ambiental de les ciutats no té la causa en la manca d’arbres, sinó en els motors d’explosió i els sistemes de climatització. Els cotxes seran aviat elèctrics, cosa que no reduirà la contaminació global, sinó que simplement la desplaçarà a fora de les ciutats, com la de les fàbriques, expulsades ja fa temps als polígons dels voltants. Si ho pensem bé, l’única raó de pes per a plantar arbres en les nostres ciutats és la necessitat de l’ombra. També relaxen la vista, és veritat, i ens encandilen amb el moviment de les fulles. Però, sobretot, es tracta de protegir-nos del sol i de la calor als mesos càlids.

On plantar els arbres? On plantar-los exactament? I com agrupar-los? Quines espècies són les més adequades? Com garantir l’ombra fresca a l’estiu sense impedir la percepció global de la plaça? Aquesta és la qüestió. Gens fàcil de resoldre. També els envelats fan ombra. És una altra possibilitat, usada des de sempre i molt agradable.

Aquestes són les qüestions que importen, les que cal debatre, les que són difícils de resoldre. Potser convocaran un concurs d’idees, però serà un concurs d’idees secundàries, en la seua major part. L’essencial quedarà camuflat per polèmiques sobre si el disseny ens agrada més o menys, sobre si el de Goerlich era millor o pitjor, sobre si podrem disparar la mascletà o cremar la falla… Tants anys parlant de la reforma de la plaça de l'Ajuntament —i la de la Reina— i encara anem pensant-nos-ho. Com si fóssem capaços de canviar-les. El que sí depèn de nosaltres és usar-les d'una manera o d'una altra. No les dissenyeu! Ocupem-les d’una vegada!

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací