El cap de setmana hem estat entretinguts veient l’enèsima crisi intestina d’un partit d’esquerres, amb l’habitual escenificació dramàtica. En aquesta ocasió ha sigut la defenestració de la síndica del grup parlamentari de Podem, Naiara Davó, a mans de la coordinadora autonòmica, Pilar Lima, en una espècie de rapidíssima vendetta que em sembla particularment innecessària i inoportuna.

Per començar, la lluentor dels ganivets en l’esquerra enmig d’un moment delicat en la pandèmia i mentre el preu de la llum continua pujant com si Podemos no estiguera en el govern de l’estat, no resulta un espectacle gens edificant. Mostra una preocupant manca de connexió amb les preocupacions de la societat i, molt possiblement, dels seus votants. A més, substituir Davó just quan havia aconseguit un mínim protagonisme i una presència mediàtica acceptable és com tornar a començar. Em pregunte quants valencians i valencianes podrien dir el nom d’algun representant de Podemos al País Valencià. Lluny de consolidar rostres i veus, continua amb el ball de noms que ha caracteritzat aquesta formació política pràcticament des de la seua fundació: cinc portaveus en cinc anys.

Però és que a més, Pilar Lima havia fet bandera del fet que el cap del partit i del grup parlamentari no havia d’estar ocupat per la mateixa persona. En un insospitat gir de guió ara ella acumularà els dos càrrecs, malgrat no comptar de manera clara amb el suport del mateix grup parlamentari que encapçalarà. Entre d’altres coses s’ha mostrat com una d’aquestes polítiques gens de fiar que poden canviar d’opinió de manera sobtada o sostindre estratègicament posicions en les quals no creu o mentir obertament, per sorprendre els seus rivals que quasi sempre són companys o companyes. Pilar Lima mostra així un important grau de maquiavel·lisme digne de Game of Thrones i deixa en una posició molt delicada el flamant vicepresident Rubén Martínez Dalmau, que m’imagine que a aquestes hores estarà preguntant-se si serà ell el proper objectiu d’aquest nou frenesí de Lima per l’acumulació de càrrecs.

A més, veient la trajectòria recent de Podemos en altres llocs de l’estat espanyol: el País Basc, Galícia, Catalunya, Andalusia... -i segur que me n’estic deixant algun- tinc curiositat per saber si aquesta ganivetada és autònoma o teledirigida -o beneïda- des de Madrid. En qualsevol cas, que Podemos una vegada i una altra reedite el pitjor caïnisme de l’esquerra és una pèssima notícia. Perquè en algun moment va semblar que aquesta força, que suposadament naixia de l’embranzida del 15M, podia ser diferent, descentralitzada orgànicament i respectuosa amb les especificitats de les diferents autonomies i nacions de l’estat. Al cap i a la fi, ha vingut a repetir punt per punt el guió de l’esquerra jacobina clàssica: la fèrria jerarquització, la incapacitat d’integrar candidatures derrotades -fins i tot derrotades per poc- en processos interns, és a dir, la tradició del corró i la subordinació de l’estructura suposadament federal als designis i jocs estratègics de la direcció de Madrid.

I aquest guió -només en pot quedar un- ja sabem com acaba. Podemos camina decididament cap a l’autodestrucció i la irrellevància també al País Valencià. Veurem què queda després d’aquest extraordinari malbaratament d’il·lusions i d’esperances de canvi.

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 500 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací