Barchel, els obstacles per recuperar un poble abandonat

Encara que la zona està catalogada amb “risc molt alt” de despoblament, sis joves que van recuperar un poblat en ruïnes ara s’enfronten a multes i desallotjaments

per Raquel Andrés

Societat

Barchel, els obstacles per recuperar un poble abandonat
Barchel, els obstacles per recuperar un poble abandonat

Benaixeve és un xicotet poble amb un cens de 192 habitants i amb un regust un pèl artificial; és de nova construcció, ja que el vell va quedar enfonsat sota un dels pantans que va inaugurar el dictador Franco. Encara que no és considerat com a municipi en risc de quedar-se buit, sí que rep part dels Fons de Cooperació Municipal per la Lluita contra el Despoblament dels Municipis del País Valencià de 2020 que atorga la Generalitat; a més, està envoltat per molts municipis en risc alt (Sinarques, Toixa) i molt alt (Xelva, Calles, Camporrobles, Alpont, Titaigües, Aras de los Olmos). Parlem de la comarca dels Serrans, la més despoblada de la província de València i de les més ‘buidades’ de tot el País Valencià.

Aquest context és important per a comprendre què passa a escassos quilòmetres. Ens dirigim a Casas de Barchel, un poble que, seguint la tendència comentada, va quedar completament abandonat fa més de 40 anys; encara que quasi tota la seua superfície pertany a Xelva, és més fàcil anar-hi des de Benaixeve. El llibre ‘Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci’, del periodista Agustí Hernàndez, exposa que ens el trobarem en el següent estat: “Cases en ruïnes alternades amb alguna casa reformada”. La guia mostra les fotografies d’un entorn sense cuidar i ple d'esbarzers, amb cases amb les teulades enfonsades i la mala herba ocultant les edificacions i menjant-se els fruiters dels voltants.

Casas de Barchel, fotografia del llibre ‘Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci’, del periodista Agustí Hernàndez

Arribem després de caminar uns vint minuts (hi ha un camí directe per anar a peu o una pista un poc més llarga per anar en cotxe) i ens sorprén una imatge molt diferent de la del llibre: les cases estan dempeus i llueixen boniques i dignes; els camins estan refets amb cura i estil i deixen veure bolets (aquests dies n’hi ha molta gírgola de panical); l’hort està a vessar de cultius de temporada (faves, vitets, enciams, tomatillos verds mexicans...); un xicotet corral alberga gallines, galls i cabres; les oliveres i els ametlers estan podats... en definitiva, torna a brollar la vida.

Barchel actualment

La recuperació d’un poble abandonat amb el vistiplau oral dels propietaris

Ens rep un grup de joves. Van aterrar ací en 2014, després d’una de les típiques converses entre amics per canviar el món, una nit a Ontinyent. Amb la diferència que, mentre quasi totes s’obliden entre el que diuen que és tocar de peus a terra (estudis, feina, família, lloguer, hipoteca, etc.), ells sí que s’ho van prendre seriosament. Pensat i fet, agafaren el llibre d’Hernàndez i buscaren un lloc on engegar un mode de vida diferent, més autosuficient i compromés amb la revitalització de les zones rurals. La primera parada fou eixe Casas de Barchel. Plovia molt i es xoparen completament. En xafar el poblat abandonat, recorden amb una lluentor als ulls que va eixir l’Arc de Sant Martí. “Era un senyal!”, exclamen. Es van acabar de convéncer admirant el preciós entorn, estudiant les cases i comprovant que tenien aigua molt a prop. Començaren unes cinc persones i ara l’aldea està habitada per 14, una d’elles la primera bebè “barcheliana”.

Fa sis anys d’això, i des d’ençà que no han parat de treballar pel poble que ara han rebatejat, simplement, com Barchel. Han reformat les cases i ara tenen cinc dormitoris, una biblioteca comuna, una dutxa, dos banys secs, un taller, una cuina, una sala d’estar molt ben aïllada, una bodega, un forn morú, un corral, una zona per escurar els plats, hort a ple rendiment, ametlers i oliveres recuperades i millorant la producció, electricitat amb plaques solars... El primer que van fer és esbrinar els propietaris (cinc famílies) i demanar-los permís per al seu projecte col·lectiu. Hi van donar el vistiplau de paraula “sense cap problema”, satisfets que tornés la vida a l’antic poble. Només una casa, reformada, era intocable perquè és una segona residència. Cal recordar que un acord oral és legalment vinculant, encara que difícilment demostrable.

Repobladores cultivant els horts a Barchel

Així van anar passant els mesos i després els anys. Un dels amos, que feia d’intermediari amb una de les famílies, els visitava amb freqüència i compartien dinars i sopars. La relació amb el veïnat del poble més proper, Benaixeve, és correcta; uns els estimen, altres senten indiferència, i altres xafardegen, res de l’altre món, com passa amb qualsevol nouvingut. “Alguns ens coneixen, amb afecte, com els hippies amb estudis!”, riuen, i és que tots tenen titulació universitària.

Els pobladors s’organitzen en grups de treball que compten amb les seues assemblees, a més de celebrar-se'n una general a la setmana, on l’objectiu és prendre les decisions per consens; es debaten des de qüestions tècniques fins a les cures, per garantir la bona convivència. Viuen de diferents feines: algú ha muntat una cooperativa d’instal·lació de plaques elèctriques, uns altres fan la verema a França i a pobles dels voltants, ajuden a fer podes, treballen en una granja de caragols, fan serveis de distribució a València de fruita i verdura... Tota persona que fa feina fora del poble ha de tornar a la col·lectivitat un mínim del 20% dels ingressos, encara que, com que hi conviuen al mateix espai, lògicament una part més gran la inverteixen en l’espai. Des de fa un temps també assisteixen a fires on venen productes propis, com ara pans casolans, cervesa, vi, cremes naturals, arracades i altres productes.

“Vam vindre amb la idea de crear i dur a terme una forma de vida alternativa a la que ens ofereix el sistema capitalista, fugint del consumisme feroç, l’individualisme i la depredació dels recursos que el planeta ens ofereix. Arribem carregades d’il·lusions i esperances de viure sent coherents als nostres principis, desitjoses de demostrar que es pot fer realitat el que moltes vegades havíem considerat una utopia... i ací seguim, sis anys més tard”, exposen al seu manifest.

Quan va canviar tot?

L’enteniment fluïa sense obstacles fins que un dia els digueren que se n’havien d’anar. El problema és que el consentiment inicial va ser de paraula, i com van intuir temps després, la propietat era compartida per una família gran que no acabava d’entendre’s i el repoblament va ser el punt que els va unir. “Si tens un enemic comú, és més fàcil tornar a ajuntar-se. És el que van fer amb nosaltres”, sospiren, i creuen que el seu intermediari no va voler posar-se en contra de tota la família.

Aquest mitjà va dialogar, in situ, amb el gendre de la família que els va denunciar, però no va voler fer declaracions per al reportatge i va descartar posar-nos en contacte amb els propietaris perquè no volen parlar amb la premsa, Segons expliquen des de Barchel, fa un temps que s'hi passa en el seu temps lliure per ocupar-se dels fruiters una vegada han sigut recuperats. Sense la seua versió dels fets, ens queda la de les repobladores. Una d’elles, ens relata cronològicament els fets: fa dos anys, arribà als propietaris una denúncia de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per utilitzar aigua del riu per regar l’hort. Les repobladores els tranquil·litzaren i els digueren que assumien el compromís de pagar les multes que s’imposaren.

S’arxivà inicialment, però tornà demanant una sanció de 5.000 euros. Els amos es van espantar i es reuniren al voltant d’un dinar en abril del 2019. Reiteraren que “no volien tenir problemes de cap tipus”, però ja no els servia la promesa de les habitants de pagar la multa i van etzibar: “No, realment el que volem és que vos n’aneu”. Van recórrer la denúncia al·legant que el cabal “no altera el curs del riu i que la quantitat emprada és mínima” i finalment hauran de pagar 500 euros. Tanmateix, això va marcar l’inici de les tensions amb dues de les famílies propietàries.

En eixe dinar del dissabte, les repobladores van respondre que no volien anar-se’n i van proposar fer-los una oferta de compra; els amos van acceptar quedar a l’espera. La sorpresa arribà dos dies després, quan el dilluns es va presentar a Barchel la Guàrdia Civil anunciant que la família havia interposat una denúncia “per ocupació, violació de domicili, construcció i reg il·legal”. “És a dir, quan vingueren a parlar amb nosaltres ja ens havien denunciat i no foren capaços de dir-nos-ho”, lamenten. L’acusació afecta una xicoteta casa que era una estança d’eines i ara s’aprofitava com a dormitori d’una de les pobladores, a un tros de l’aparcament i a una part de l’hort, a més d’una segona construcció que encara no havien restaurat i que utilitzaven com a magatzem.

De les quatre famílies propietàries, una va denunciar i una segona va donar-los suport testificant en el judici. La relació amb les altres dues és “tranquil·la”. Una d’elles és bona perquè encara viu un antic habitant de Barchel que els fa visites, i en la segona, també ho feia fins que va morir l’any passat. “Realment a qui li pareix bé que estiguem ací és a les persones majors que van habitar el poblat. Les últimes pobladores veuen tot el valor del que estem fent i de viure d’aquesta manera. Però les famílies que no ho han viscut, no ho veuen”, sostenen les actuals habitants. Ara estan “en negociacions” amb una de les persones que veuen amb bons ulls el seu projecte amb l’objectiu d’aconseguir una cessió o inclús fer una compra: “Volem pagar alguna cosa de manera simbòlica per romandre ací amb certa seguretat”.

Desallotjament, en qualsevol moment

Van tindre el judici en setembre de 2019 al Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Llíria per delicte lleu d’usurpació. En la sentència, ratificada per l’Audiència Provincial de València, la jutgessa imposa uns 300 euros de multa a cadascuna de les quatre acusades; és a dir, un total de 1.200 euros i el desallotjament dels immobles. Les repobladores denuncien irregularitats i imprecisions en el text, com per exemple, que les acusen d’haver trencat cadenats, tot i que en les fotos de la propietat reclamada s’aprecia clarament que és una construcció en ruïnes.

Després que el Tribunal Suprem haja desestimat el recurs de les repobladores, ara estan a l’espera que es faça efectiu el desallotjament de la casa habitada i de la que encara estava en ruïnes. L’advocat de les condemnades les ha comunicat que avisaran amb 10 dies d’antelació. Les repobladores de Barchel tenen la intenció de fer, per a eixe dia, una acció reivindicativa pacífica per visibilitzar la seua lluita i la necessitat de recuperar espais rurals abandonats. Eixos tan reivindicats per la classe política i dels quals tant es parla als mitjans de comunicació, però que, a l’hora de la veritat, es topen amb el mur de la propietat privada.

“La propietat privada està consumint els pobles rurals, els diregeix cap a la seua extinció històrica i cultural i els transforma en urbanitzacions o pobles fantasmes de vacances. Demanem i reivindiquem legitimar la nostra presència en el poblat de Barchel des d’una perspectiva de repoblació rural, sostenibilitat mediambiental, autogestió i recuperació i manteniment de la història de l’entorn”, reclamen les repobladores.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací